Perdre la consciència sempre havia estat cosa d’artistes. Si pogués la tornaria a perdre, beuria, cridaria i cremaria tots aquells papers, com feia. Abans era l’única piròmana, però resulta que d’altres s’hi van apuntar i ara és moda. La moda mola, la mola moda...blablabla.. No ho facis, princesa.. No et creguis el centre de l’univers... Saps, miss Sunshine? Els artistes inventen una vida, intenten verure a través dels que miren i la identitat desconeguda es clavarà en mi, creixerà i explotarà. Ja res em portarà a tu, oh my darling. Ara escric tal i com parlo. Per mi escriure és vomitar, i ésque mai acabaré de vomitar tot el que sento. I vaig caure, i córrer ja mai més serà el mateix.. i ara t’entenc. Tota jo era un conte de fades, però ara odio en Walt Disney. Per mi podrien tirar-li un tir a en Bambi i la Sirenita es podria ofegar.. Trencaria tots els seus llapis de colors. Però no ho faré, perquè la petita Martina s’enfadaria amb mi. I jo me l’estimo molt. Molt i molt.
*
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire