Sospirs.

Sí, sí.. No ho neguis.
L'aigua sempre t'havia d'arribar als genolls. Les ones sempre t'havien d'arrossegar fins al fons de l'obscur i desconegut oceà. La vida no volia acabar de deixar-te lliure, et tenia agafada amb els seus forts queixals pels turmells. Et feia veure grans il·lusions i oportunitats passar davant teu com pel·lícules de cinema antic però, a més a més, a càmera ràpida, sense poder atrapar ni un d'aquells instants. Com si només poguessis embrutar-te al fang. I revolcar-t'hi. I menjar-te'n bocins. I tot això fins a ofegar-t'hi.. Però saps, Maira? ara tot és diferent. La vida passa a poc a poc. I saps que aquí tens i tindras temps d'agafar un instant, olorar-lo, assaborir-lo i deixar-lo on era de nou, per deixar pas al següent.

I això no és un recomencem.
És un vivim, per fi.

*